Segons explica Camille Flammarion (1842-1925), els filòsofs grecs creien que els aeròlits o blocs de gel que han caigut en alguna ocasió eren fragments de la volta celeste. Al segle XIX la creença entre els científics era que es tractava de "corpuscles còsmics que circulen per l'espai". Però potser la pluja de "sang" ha estat la que ha omplert més pàgines i més comentaris ha suscitat. Recordem que l'origen no és altre que la barreja de pols del desert amb els núvols, i si aquests precipiten, la pluja adquireix un tint vermellós. Ja s'esmenten pluges de sang l'any 587 a Campània o a Roma el 648. Plutarc relacionava les pluges de sang després de les grans batalles. Aquest historiador creeía que "els vapors sanguinis que emanaven dels cossos es diluïen en “l'humor” dels núvols, comunicant a aquests el seu color vermell". Al segle XVII les superticions no tenien tant de pes i la ciència ja observava en aquests fenòmens, causes naturals. El 17 març 1669 a les 4 de la matinada a la localitat francesa de Châtillon-sur-Seine va ploure un líquid vermellós, espès i viscós i pudent. Les parets van aparèixer tacades "el que indueix a creure que aquesta pluja està formada per les aigües estancades i fangoses que algun remolí de vent havia arrabassat als pantans propers". El filòsof G. Schott afegia: "això que el vulgo anomena pluja de sang no és més que la caiguda de vapors tenyits de vermelló o de creta vermella" però, per si de cas l'església s'enfadava afegia: "però quan cau veritable sang, la qual cosa no és molt fàcil negar, és un miracle de la voluntat de Déu".