Molta gent queda meravellada davant sortides o postes de sol amb les seves coloracions vermelloses, ataronjades, rosàcies i fins i tot amb ombres violàcies. Aquest joc de colors es poden donar sobretot amb la presència de núvols mitjans, especialment altocúmulus. De totes les fotografies que rebem a www.pico.cat, una quarta part són sortides o postes de sol enceses. El pintor William Turner (1775-1851) del qual es deia que tenia "la mania de pintar atmosferes" plasmava en els seus llenços el poder de la natura amb terrorífics temporals marítims, tempestes, vendavals... i no van faltar les postes de sol més encantadores que s'hagin pintat mai. Recordem que el 1815 es va produir la major erupció volcànica dels últims 10.000 anys amb l'explosió del volcà Tambora. A l'any següent les cendres van envoltar el nostre planeta, provocant màgics crepuscles que Turner va saber retratar en les seves obres. Però ja sabem que tants caps, tants barrets... aquí tenen dues opinions molt diferents sobre aquest tipus de cels. La primera és del naturalista i filòsof nord-americà del segle XIX Henry David Thoreau, un gran amant dels núvols: "És com si el cel s'hagués fregat amb algun ric pigment hindú, com si l'Artista del món hagués barrejat les seves pintures vermelles al voral del platet invertit del cel... "molt poètic. La segona opinió és d'Oscar Wilde qui el 1889 va dir: "Ningú que tingui veritable cultura parla ja mai de la bellesa d'una posta de sol. Les postes de sol estan bastant antiquades. Admirar-les és indici inconfusible de temperament provincià. D'altra banda, continuen produint-se".